De forma cíclica es vam publicant les xifres de malalts de la SIDA a tot l'Estat; continuen baixant, però no ens diuen si el nombre de persones infectades creix o no.

La malaltia es pot contenir amb la nova medicació, però això no significa que no sigui igualment greu. Més aviat es pot caure en un fals triomfalisme que faci baixar els nivells de prevenció.

Es també preocupant la situació de les persones afectades pel VIH/SIDA, unes 120.000 segon xifres estimatives. Tots ells sense dret a subscriure assegurances o crèdits, vivint sota el pes de l'estigma social i la por irracional a una malaltia que no es contagia com un refredat o la grip, sinó que es transmet per determinades pràctiques.

Malgrat que no és exigible el test dels anticossos del VIH/SIDA a nivell laboral, la ruptura de la confidencialitat és una amenaça continuada per accedir a una feina.

Tots aquests condicionants fan que sigui ben difícil donar la cara en públic i aquest col·lectiu esdevé invisible.

A més, en algunes comunitats autònomes (no pas a Catalunya) han començat a suprimir les pensions no contributives d'aquests malalts basant-se solarment en l'alça de llurs defenses, una mida clarament discutible.

No considerar els efectes secundaris de la medicació, oblidar el tabú social encara vigent i obviar les dificultats de reinserció laboral és condemnar aquestes persones a la mort civil.

Jordi Petit, President d’Honor de la Coordinadora Gai Lesbiana