EL TREBALLADOR SEROPOSITIU PER VIH: UN MALALT?

Tal com hem descrit més amunt, des del moment que una persona és infectada pel VIH, poden passar dues coses. Pot ser que es detecti mitjançat un anàlisi de sang, en què les defenses de la persona infectada hauran generat anticossos, que delaten la presència del virus en l’organisme, tot i no apreciar-se encara un deteriorament evident del sistema immunologia. La segona situació pot consistir en què es detecti la presència del virus, un cop ja hagi danyat el sistema immunològic, de manera que la persona pugui veure’s afectada per les anomenades malalties oportunistes que, tot i poder ser tractades farmacològicament, poden provocar greus conseqüències al malalt debilita en el seu sistema de defenses, podent tenir conseqüències greus.

És evident que només la segona de les circumstàncies esmentades pot correspondre a la situació d'una persona malalta. És a dir, una persona que pateix algun tipus d'alteració greu en la seva salut que li impedeixi desenvolupar la seva vida amb normalitat.

No obstant això, el problema radica en determinar si un seropositiu, és a dir, una persona que viu la primera de les circumstàncies descrites pot ser considerat o no com un malalt.

Aquest punt és més important del que sembla, ja que se’n deriven conseqüències immediates per a la persona, previstes epr la legislació. En aquest sentit, i a efectes merament expositius, però no limitatius, haurem de citar les normes següents:

A) Article 43 de la Constitució de 29 de desembre de 1978, que reconeix el dret a la protecció de la salut i l'obligació dels Poders públics de tutelar la salut pública.

B) Article 41 de la Constitució de 29 de desembre de 1978, relatiu a que els Poders públics mantindran un sistema públic de Seguretat Social.

C) Article 49 de la Constitució de 29 de desembre de 1978, respecte del deure dels Poders Públics de dur a terme una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels discapacitats.

D) Article 50 de la Constitució de 29 de desembre de 1978, que obliga als Poders Públics a garantir la suficiència econòmica de la tercera edat.

E) Llei General de la Seguretat Social, R.D.Legislatiu 1/1994, de 20 de juny.

F) Llei General de Sanitat, Llei 14/1986, de 25 d'abril.

G) Reial Decret sobre Ordenació de Prestacions Sanitàries del Sistema Nacional de Salut, R.D. 56/1988, de 25 d'abril.

Podem constatar, per tant, que l'Estat està obligat per la Llei i subsegüents normes de desenvolupament, havent de complir aquest deure prestacional al ciutadà. Aquest deure quedarà assegurat, d’una banda, amb la implementació de prestacions en tota regla (dotació de centres sanitaris, assistència, etc.) i, d’altra banda, amb el reconeixement de drets diversos en l'àmbit laboral, com ara els drets a gaudir de permisos, baixes o excedències.

Dit això, la conclusió és evident: si tenim en compte que el treballador seropositiu no és un malalt, tot i poder ser usuari de les prestacions del servei sanitari, tindrem unes conseqüències que seran diferents i que no estan reconegudes en cap legislació.

D'entrada, haurem de tenir present que la persona seropositiva pot requerir un tractament mèdic determinat que pot obligar-la a sotmetre's a visites mèdiques reiterades, tractaments i proves diverses que, malauradament, coincidiran per norma general amb el seu horari laboral. Així mateix, els tractaments farmacològics prescrits podran produir efectes secundaris indesitjables, tant a nivell físic com psíquic. Es generarà així una situació d'absentisme al lloc de treball que l'empresari pot arribar a considerar injustificada o exagerada.

Això fa que l'actitud de l'empresari sigui cabdal en aquests casos, sempre que la pretensió sigui rendibilitzar al màxim el lloc de treball, o ben al contrari, entengui la nova situació que ha de suportar el treballador. Atesa la importància d’aquest aspecte, l'aprofundirem més detingudament al punt V del presents Apunts.

En conclusió, és bàsic entendre que el treballador seropositiu no és un malalt, malgrat que a la vida diària i, sobretot, des del punt de vista de les prestacions sanitàries, la seva situació pot ser assimilada a la d’un malalt de caràcter crònic. Deixem constància que aquest punt de vista no està oficialment recolzat pels criteris mèdics ni pels jutges dels Tribunals que han d’aplicar les normatives socials i laborals.

Es tracta de persones que requeriran una adaptació de la realitat laboral a les seves possibilitats efectives de força de treball, que no disposen d’una regulació específica que els empari.

Són, en aquest cas, les Organitzacions Sindicals les que poden tenir una influència important en el procés, sobretot des de la perspectiva dels convenis col·lectius, per establir acords generals amb els empresaris. En aquests convenis col·lectius es poden incloure clàusules de no discriminació als treballadors que pateixin malalties cròniques i/o assimilables, pactant la configuració d'entorns laborals favorables per al seu tractament o rehabilitació, tot respectant escrupolosament el dret a la seva intimitat i a la no difusió de la seva situació davant la resta de companys.

A més, caldrà comprometre no únicament els empresaris, sinó també les Administracions Públiques, en el compliment de les seves obligacions, ja que en el mitjà laboral cal informar i conscienciar oportunament d’allò que suposarà per al treballador seropositiu el fet de sotmetre’s a tractaments, visites mèdiques i/o proves periòdiques, així com dels efectes físics i psíquics que li puguin comportar.