Col.lectiu discriminat:
La discriminació legal i la
repressió social envers els homosexuals ha estat vigent de manera explicita fins a
l’establiment de la democràcia, i implícita, fins a finals dels anys 80.
Així, l’aparent situació de
normalitat i el progressiu augment del reconeixement dels drets dels components d’
aquesta comunitat, no ha de fer oblidar que gran part dels homosexuals de casa nostra ha
viscut durant una part important de la seva vida en situacions de marginalitat,
discriminació, i fins i tot , penalització legal de la seva orientació sexual.
Sota el franquisme
La
reforma de 1954 de la “Ley de Vagos y
Maleantes”, inclogué el càstig i la persecució dels homosexuals, en tant que
els considerava “per se”, perillosos per a la societat; dels quals s’havia
de protegir privant-los de la seva llibertat, a fi de rehabilitar-los i sotmetre’ls a
vigilància continua per a garantitzar el seu control.
A
destacar l’article 6, núm. 20
“A los
homosexuales, rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la
mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos mentales o lisiados, se les
aplicarán para que cumplan todas sucesivamente, las medidas siguientes:
a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales
sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales,
y en todo caso, con absoluta separación de los demás. b) Prohibición de residir en determinado lugar
o territorio y obligación de declarar su domicilio. c) Sumisión a la vigilancia de los
delegados.”
La
“Ley de Vagos y Maleantes”, vigent
fins a 1970 i aplicada àmpliament, fou substituïda per la “Ley de Peligrosidad y Rehabilitación
Social”. En aquesta, la homosexualitat i continuava estant present, però amb
algunes subtils diferències que en alguns casos podien beneficiar als inculpats. Si a la
llei de 1954, eren perillosos els homosexuals, a la de 1970 ho eren els que exerceixen
actes de homosexualitat. Les mesures aplicades, però, continuaven essent les mateixes
(internament, limitació de l’espai on residir i vigilància).
Aquestes lleis, mitjançant les
quals es reprimí penalment l’homosexualitat no tipificaven delictes o faltes, sinó
que preveien estats de perill, i consegüentment no imposaven penes sinó mesures de
seguretat destinades a la finalitat de “curar”,
“rehabilitar” i “regenerar” socialment als subjectes
perillós i propensos a delinquir. Això suposà que al venir imposades tels mesures de
seguretat en favor del perillós social i de la societat en el seu conjunt, els sotmesos a
elles patien autèntiques penes privatives de llibertat, sense que es poguessin beneficiar
ni d’indults (no se’ls va aplicar amb l’indult de 25 de novembre de 1976),
ni d’amnisties (tampoc se’ls va aplicar l’amnistia parcial concedida el 31
de juliol de 1976), ni de redempció de penes pel treball o la bona conducta, ni de
llibertat condicional.<
Pel que fa a la via penal, la
figura de “escándalo público”,
tipificada en l’article 431 del Codi Penal, fou abastament aplicada contra els
homosexuals, no només per als actes realitzats en públic, sinó també per aquells, que
tot i havent estar realitzat en privat, haguessin transcendit o fossin coneguts directa o indirectament per
altres persones que les implicades. És a dir, gairebé sempre.
Pel que fa a la resta de normes
legals, citar a tall d’exemple el Código de Justicia Militar de 1945, en el que es
considerava l’homosexualitat un delicte contra l’honor militar, amb penes de sis
mesos i un dia a sis anys de presó militar i amb la separació del servei. O la Órden del Ministerio de Educación y Ciencia de 1971
en la que es defineix l’homosexualitat com a defecte físic o malaltia que impedeix
l’ingrés en el cos del Magisterio Nacional de
Enseñanza Primaria.
>>> |
